El Sereno: El guardià de la nit que coneixia cada portal

Què era un sereno?

Durant més d’un segle, el sereno va ser una figura clau en la vida nocturna de moltes ciutats espanyoles. Amb el seu fanal, la pica i un manyoc de claus que podia pesar fins a 5 quilos, recorria els carrers per obrir portals, donar l’hora i vetlar per la seguretat dels veïns. Era com una mena de “conserge de barri”, però amb una dimensió humana que anava molt més enllà.“Les onze han donat i sereno!” — una frase que ressonava en la foscor com a símbol de calma i vigilància.

Una figura present a tota Espanya

El sereno no era exclusiu d’Alcoi. A ciutats com Madrid, Barcelona, València o Bilbao, també formava part del paisatge urbà. A Madrid, per exemple, era habitual que els serenos ajudaren a cridar metges de nit, encendre els fanals o avisar la policia en cas de robatori. En barris com Lavapiés o Chamberí, molts veïns encara recorden el sereno com un personatge entranyable.

A Saragossa, hi ha qui recorda com el sereno ajudava a les dones que tornaven de treballar tard, i a Sevilla, alguns serenos fins i tot portaven una llibreta on anotaven incidències del barri.

El cas d’Alcoi: industrial, organitzat i molt humà

A Alcoi, la figura del sereno va adquirir una dimensió especial. En 1842, l’Ajuntament va crear la Guàrdia Municipal de Serenos i Zeladors, amb 10 serenos, 4 zeladors i un cap, Pedro Perotín.

Aquesta força estava pensada per a protegir la ciutat, especialment la Real Fábrica de Paños, que aportava part del pressupost.

Els serenos alcoians no només vigilaven: eren part de la vida social. Per Nadal, rebien estrenes dels veïns en el Cantó el Pinyó, i en alguns casos, fins i tot corders vius com a regal. Coneixien cada família, cada rutina, cada història. Eren com una extensió de la comunitat.

El declivi: quan la tecnologia va silenciar la veu del sereno

Amb l’arribada dels intèrfons als anys 70, la figura del sereno va començar a desaparèixer. Els portals ja no requerien claus externes, i la seguretat es va automatitzar. El seu crit nocturn es va apagar, i amb ell, una forma de relació humana amb la ciutat.

A tota Espanya, el sereno va anar desapareixent. Alguns, com Jose Pérez, un dels últims serenos de Madrid, recorden amb nostàlgia com coneixien cada veí i cada racó del barri. El seu manyoc de claus era símbol de confiança absoluta.

Què ens diu el sereno sobre nosaltres?

La figura del sereno ens parla d’un temps on la ciutat era més humana, més propera. On la nit no era sinònim de por, sinó d’acompanyament. En llocs com Alcoi, Madrid o Sevilla, el sereno era una peça clau del teixit social. Recuperar la memòria del sereno és també recuperar una part de la nostra identitat urbana. És recordar que, abans de les pantalles i les alarmes, hi havia persones que vetlaven per nosaltres amb una llanterna i una veu.

Coneixes alguna anècdota d’un sereno alcoià o d’una altra ciutat?

T’agradaria recuperar alguna figura antiga com aquesta?

Creus que hem perdut alguna cosa amb la desaparició d’aquest ofici?